Història

Text  d'Antonio Calzado

El naixement d'una vila

Vilanova de Rugat (1273-1392);  Francavila de Rugat (1392-1525); Poblafranca de Rugat (1525-1707); Poblafranca de Rugat (1707-1811); Pobla de Rugat (1811-1916)  i la Pobla del Duc. Estes són, de manera resumida i moltes vegades simultànies, les distintes denominacions que ha tingut esta població al llarg de la seua història. Totes indiquen el seu origen cristià, els seus llaços històrics amb els pobles vallbaidins dependents de l'antic castell de Rugat i del Ducat gandiense dels Borja.

El poblament precristià.

El passat romà apareix en les partides de Marxillent i Sarrient en les que probablement es van assentar dos vaig vore.

Fins a la irrupció de les hosts catalano-aragoneses l'actual terme de la Pobla del Duc es caracteritzava per la presència de xicotetes alqueries i rafals islàmics, nuclis de població llauradora  (entre 5 i 40 cases) instal·lats entorn de cursos d'aigua o fonts cabaloses.

La toponímia contemporània recorda el nom dels clans que les habitaven: Cartaina, Rafalgànim, Beniolit, XARA. Els grans propietaris agrícoles van edificar amb posterioritat les seues heretats en els mateixos llocs.  Un d'estos clans, el barbaresc dels Biara, va habitar en el  Rahal de Benibiara, emplaçat en la font islàmica de La Poaça pròxima al nucli urbà.

Terme de La Pobla del Duc any 1200

 

Terme de La Pobla l'any 1200 

La conquista cristiana.

En una conjuntura d'expansió dels regnes feudals cristians Jaume I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, va iniciar en 1229 la conquista del territori valencià. En 1238 era coronat rei de València i entre 1239-1245 s'annexava el regne de Dénia (Comarques Centrals, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrés, part d'Alacant). La seua estratègia es va fixar en el domini dels punts estratègics fortificats

Assegurant-se d'esta manera els seus territoris  dependents.

Així van caure gradualment en mans cristianes l'esbossa defensiva de Palma (Safor), Rugat, PenyaCadiella i Carbonera que recorrien el Benicadell, el castell del Xiu (Llutxent, 1239) i el de Xàtiva (1244) data que marca la conquista efectiva de la Vall d’Albaida.

Les primeres decisions es van centrar a consolidar l'ocupació d'unes terra majoritàriament poblades per musulmans amb enclavaments estratègics habitats per repobladors cristians. Així naixien les vaig vore d'Albaida, Llutxent i Ontinyent (1244-1248).

Una segona fase afavoria la presència cristiana en rutes comercials com els casos de Montaverner (1271) i la Vilanova de Rugat (1273 o 1275).

Jaume I va delegar en el cavaller aragonés Joan de Montsó les tasques de defensa de les fortaleses del Benicadell així com les funcions de batle reial en els termes de Rugat (actualment Montitxelvo, Terrateig, Aielo de Rugat, Rugat, Castelló de Rugat i la Pobla) i de Carbonera (Salem, Ràfol de Salem, Beniatjar, Otos, Bèlgida i Carrícola). Joan de Montsó es va encarregar de repartir terres “pròpies, franques i lliures” als primers colons cristians que van habitar la Vilanova de Rugat.

Els tractats amb Castella (Cazorla i Almirra) van fixar els límits de l'expansió catalano-aragonesa en el sud d'Alacant. Completada l'annexió de l'espai fixat en estos pactes, Jaume I va englobar l'espai arrabassat als musulmans des de 1229  en un regne autònom dins de la Corona d'Aragó. Un regne amb institucions i dret propi (els Furs), amb unes corts davant de les quals va jurar el 7 d'abril de 1261mantindre Furs i costums. Era el naixement del Regne de València.

Una difícil supervivència: 1276-1499.

A pesar de les favorables condicions atorgades als repobladors cristians la vida de la Vilanova de Rugat no va ser fàcil les primeres dècades de la seua existència. En 1276 la segona rebel·lió dels musulmans de les Muntanyes d'Albaida va obligar als seus habitants a fugir. La jovençà vila quedaria despoblada més d'una dècada.

El 29 de gener de 1288 Alfonso el Liberal va concedir al noble català Bernat de Bellvís la baixa jurisdicció sobre aproximadament un terç de la Vall d’Albaida. Açò suposava per als poblatans, plens propietaris de les seues terres, l'obligació de pagar rendes feudals als seus nous senyors.

El senyoriu dels Bellvís es va allargar fins a 1421. El renaixement econòmic i l'increment de la població es va truncar amb la successió de conflictes bèl·lics. Primer la Guerra de la Unió entre valencians (1347-1349), després les que van enfrontar a les Corones de Castella i Aragó (1350-1430). Les dificultats financeres degudes als copiosos préstecs a què havien de fer front els Bellvís, generals a la resta de la noblesa valenciana de l'època, es van agreujar per la seua participació directa en estes lluites pel que va augmentar la pressió fiscal sobre els seus dominis.  

Terme de La Pobla del Duc any 1400

 

Terme de La Pobla l'any 1400 

 

El seu ingent deute va conduir que el Governador expropiara el senyoriu que va passar a dependre de la Ciutat de València qui va rebatejar la Vilanova com Francavila de Rugat, un nom propagandístic per a atraure repobladors que augmentaren les rendes que es podien obtindre de les seues terres i del comerç de llana (1392). A pesar d'esta intervenció, la situació de crisi del Regne de València va provocar un nou despoblament entre 1416 i 1421.

En 1421 Alfons el Magnànim va requisar la  Francavila,  va impulsar el seu repoblament (1422-1426) després del qual va traspassar la jurisdicció a la casa nobiliària Aguiló-Romeu senyors de la Baronia de Castelló de Rugat. En 1498 Francisco Aguiló-Romeu i el comte d'Albaida Jaume del Milà (nebot del Papa Borja) es van declarar la guerra per la discutida possessió de la partida  de Micena. L'assumpte es va saldar amb una copiosa multa que va acabar per arruïnar la malparada economia dels Aguiló-Romeu, que com altres nobles valencians, devien grans sumes a Cessar Borja, arquebisbe de valència i cardenal de la Cúria Vaticana.

El 26 d'abril de 1499, la duquessa Maria Enríquez, tutora de Juan de Borja, Duc de Gandia, comprava la jurisdicció completa de la Baronia (Castelló de Rugat, la Pobla, Aielo) per 600.000 sous. La Francavila entrava a formar part del Ducat de Gandia, un dels estats feudals que més rendes generava als seus senyors. No l'abandonaria fins al segle XIX. 

 

ELS BORJA: SEGLES XVI-XVII

Les Germanies (1519-1522)

Inclosa en altres moviments semblants a Europa (entre altres els comuners castellans) es tracta d'una revolta summament complexa.  Crisi comercial, financera i artesanal, temor a una invasió de pirates ajudats per la majoritària població morisca, moviments mil·lenaristes que propagaven la desobediència política i fiscal enfront dels senyors. Totes estes causes conduïxen a l'heterogeneïtat en l'extracció social dels agermana: artesans i llauradors però també xicoteta noblesa o inclòs en les vaig vore més grans un sector de l'oligarquia ciutadana.

La Francavila de Rugat era llavors una vila agrícola pròspera que es va sumar a la revolta fastiguejada de les ingerències dels administradors borgians castellans en la seua autonomia municipal. El Consell General de la Francavila va jurar la Germania i almenys 74 dels seus pobladors es van unir a ella encapçalaments pels majors propietaris agrícoles. 

Al juliol de 1521 amb participació i col·laboració dels poblatans un exèrcit agermanat va acampar en la partida de Cartaina, molt cera de la Francavila. Allí es va trobar amb les tropes nobiliàries del virrei de València Hurtado de Mendoza. Després d'algunes escaramusses, els agermanats van derrotar als nobiliaris a Gandia. La rendició de l'agermanada Xàtiva (1522) va marcar el fi de la revolta en la Vall d’Albaida.

 

 

Terme de La Pobla l'any 1520 

 

  EL SEGLE XVII

L'ascens demogràfic de la Poblafranca entre 1543 i 1609 va ser notable. Van arribar nous pobladors a una vila dominada per un xicotet grup de grans propietaris agrícoles que impedien el seu accés a la terra. Les tensions socials que s'acostaven  per la falta d'espectatives van prendre un rumb distint en l'albor de la tardor de 1609.

El 22 de setembre de 1609 el rei Felip III ordenava que tots els moriscos de l'antic Regne de València tenien tres dies per a abandonar les seues residències habituals i eixir del Regne. La mesura reial va trobar a València en el virrei i arquebisbe Juan de Ribera un ferma defensor. Una gran part dels moriscos de la Vall d’Albaida van embarcar en Dènia amb destí principalment a Tunísia.

L'orde reial va suposar la pèrdua de quasi un terç de la població de la Corona d'Aragó (de 200 a 250 mil)  i entre un 22 i un 30% del Regne de València (117.464 almenys). El duc de Gandia va organitzar la repoblació cristiana de les zones morisques de la Vall d’Albaida.

Per a la superpoblada Poblafranca la decisió reial va suposar una vàlvula de fuga per als seus habitants més modestos que van colonitzar les cases i terres de les poblacions de la comarca més afectades per l'expulsió. Així, en 1646 la vila havia passat de més de 1.000 habitants a  penes uns 600. Cognoms pobla'ns van aparéixer en els pobles més pròxims (Olivares, Bataller, Gomar).

La mesura reial va sumir al Regne de València en una intensa crisi demogràfica, econòmica i social que es va agreujar amb l'aparició d'epidèmies. En una d'estes, el “garrotet” de 1624, va propiciar l'elecció de Sant Blai com a patró del poble.

Estes coordenades de decadència es van generalitzar en tot el Mediterrani reflectides en el notable augment del bandolerisme i dels conflictes armats entre llinatges oligàrquics denominats bàndols o bandositats com els que van recórrer carrers i camps de la Poblafranca durant este segle. 

 

EL SEGLE XVIII 

La Guerra de Successió: Una guerra civil entre valencians.

La mort de Carles II sense descendència (1700) va provocar la Guerra de Successió (1701-1714) entre el nét de Lluís XIV, Felip de Borbó (coronat rei en 1701 abonat per França) i el pretendent Arxiduc Carles d'Àustria recolzat per les monarquies enfrontades als Borbó (Anglaterra, Holanda, Àustria, Portugal, entre les més importants). Estava en joc l'equilibri de forces a Europa que es trencava si la dinastia dels Borbó sumava al potencial francés l'imperi colonial de la Monarquia Hispànica.

El general valencià Juan Baptista Basset va aconseguir sublevar a una part dels llauradors valencians amb promeses antifeudals. El 16 de novembre de 1705 les Corts Valencianes proclamaven rei de València a  Carles III. Començava una guerra civil en terres valencianes entre els defensors de Carles (maulets o austracistes) i de Felip (botiflers).

Els grups socials com els llauradors i una part de la burgesia urbana d'algunes ciutats i les comarques que havien desenrotllat la “jacquerie” de 1690 (la Segona Germania) van encapçalar la causa de Carles. Entre elles la Vall d’Albaida. La Pobla va destacar pel suport maulet en part per enemistat cap al botifler senyor de Sant Pere, Jordi Nunyes, pel plet que sostenien sobre Cartaina.

El 25 d'abril de 1707 en la batalla d'Almansa (Albacete) l'exèrcit felipista derrotava a l'austracista i progressivament va avançar per València. Xàtiva va ser incendiada. El 6 de maig de 1707 arribaven a la Pobla austracista i possiblement va córrer la mateixa sort. La repressió va ser dura sobre els maulets. En 1708 el victoriós Felip V publicava la Nova Planta, un cos de decrets que castigava al Regne de València amb la supressió dels Furs i la prohibició pública de l'ús del valencià.

En 1713 es firmava la Paz d'Utrecht. Felip de Borbó era reconegut com Felip V. Era el principi d'un nou orde polític basat en la centralització i la plena militarització de l'administració dels regnes que com el de València no havien reconegut la seua designació reial.

En 1748 es va extingir la branca directa dels Borja gandienses, senyors de la Pobla. A l'any següent es fa càrrec de l'Estat senyorial de Gandia el Comte-Duc de Benavente, un llinatge castellà. Després els ducs d'Osuna (segle XIX).

Una centúria d'or.

L'estabilitat social i política en un context europeu d'auge econòmic va donar lloc a què el segle XVIII, tal com apareix en els relats de viatgers o en les descripcions de Cavanilles, fóra d'un creixement sobreeixint de l'economia valenciana.

Privada la Pobla d'acuífers els propietaris agrícoles van optar per l'agricultura extensiva, per la invasió dels termes circumdants. Es van rompre terres incultes amb el que va augmentar considerablement la producció, que va espentar a l'alça els excedents agrícoles i amb ells el comerç, així com les transformacions agroalimentàries o les manufactures (tèxtil).

La Pobla va créixer de 800 habitants (1712) a 1498 (Cens de Floridablanca, 1786) per a aconseguir 1.600 en 1793. El progrés material es va traslladar al nucli urbà amb l'augment d'edificacions públiques i privades. A finals de segle es van acabar les obres del Convent dels frares Mínims de l'Orde de Sant Francesc de Paula.

Rellotge de sol de l'any 1790

El control del poder municipal i l'auge agrícola va refermar a l'oligarquia de grans propietaris que venia forjant-se des del segle XVI. Les seues propietats s'havien estés pels termes confrontats provocant plets constants sobre Micena (Otos) i Cartaina (Sant Pere).

No obstant, darrere d'esta façana d'esplendor, en les comarques valencianes s'estava fonamentant una societat molt desigual. En la Pobla  de 1786, de cada 10 agricultors, 5 eren propietaris i 4 assalariats. La resposta de les capes més baixes dels llauradors per a sobreviure va ser el contraban de tabac que va adquirir importants dimensions en la comarca i en la pròpia Pobla. 

 

EL SEGLE XIX 

Una constant històrica: la supressió dels drets senyorials (1801).

El desenrotllament econòmic del País Valencià al llarg del segle XVIII estava covant des de l'últim terç un profund malestar antifeudal.

Es forjava una revolta de la prosperitat. L'entramat feudal de monopolis, rendes diverses i control polític coartava la lliure iniciativa de propietaris agrícoles, comerciants i artesans sense relacions de privilegi amb l'administració senyorial.

Al setembre de 1801 va esclatar un ampli moviment llaurador que es negava a pagar els drets senyorials, molt accentuat en l'Horta de València amb la figura de “Pep de l’Horta”. En la Vall d’Albaida va destacar com a organitzador d'atacs a propietats senyorials el terratinent d'Otos Felip Alfonso. L'Audiència de València, encoratjada per la noblesa,  va perseguir severament als capitostos.

La Guerra del Francés (1808-1814).

L'abdicació de Carles IV i del seu fill el príncep Fernando va desencadenar el 2 de maig madrileny de 1808. L'exèrcit de l'emperador Napoleó Bonaporte va invadir el Regne d'Espanya però es va trobar amb la resistència popular enquadrada en grups guerrillers. Oposició nacionalista sustentada per l'Església enemiga de la Revolució Francesa.

L'exèrcit francés va ocupar el País Valencià entre 1812 i 1813.

Al setembre de 1811 la Junta de Govern de Cadis decretava la dissolució dels senyorius. . Els llauradors valencians van deixar automàticament de pagar. Era la seua màxima aspiració des de la Segona Germania. Una part de la noblesa valenciana va utilitzar les tropes franceses per a obligar als seus vassalls a prosseguir amb les prestacions senyorials. D'esta manera la guerra va adquirir traços de revolta popular antifeudal.

En el transcurs de la guerra, naixia la primera constitució espanyola en la ciutat andalusa de Cadis (1812) batejada com “la Pepa”.

En la primavera de 1812 el cap guerriller Romeu havia aconseguit crear un contingent antifrancés en la Vall d’Albaida d'uns 800 hòmens i dones per a atacar la guarnició francesa d'Atzeneta.  El 27 d'abril de 1812 en la partida agrícola del Raboser la disciplina militar dels soldats napoleònics va derrotar a la improvisada milícia, amb el resultat final de 150 vallbaidins morts, entre l'enfrontament armat i els posteriors afusellaments, entre ells onze poblatans.

         En 1813 es retiraven les últimes tropes napoleòniques. En 1814 el príncep Fernando regnava com Ferran VII i abolia la Constitució gaditana.

Un liberalisme respectable (1832-1868)

El regnat de Ferran VII (1814-1833) es va caracteritzar per la pugna entre el liberalisme que pretenia el retorn al marc constitucional de 1812 i la continuïtat de l'absolutisme que defenia el propi rei encara que era conscient dels canvis ocorreguts durant la guerra. Així, el 6 d'agost de 1814 un decret reial suprimia les jurisdiccions senyorials.

D'esta manera es van succeir conspiracions i sublevacions liberals (1814-1820) que van desembocar finalment en el Trienni Liberal (1820-1823) i després de la intervenció militar dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís” (cos militar francés) es va restablir l'absolutisme amb dura persecució antiliberal (“Dècada Ominosa” 1823-1833).

Durant la Regència de Maria Cristina (1833-1844) i el període isabelí (Isabel II, 1844-1868) es van forjar els traços específics del nou estat liberal en detriment del sector més radical: un liberalisme moderat, “respectable” i oligàrquic, centralista, de sufragi censatari, edificat sobre les bases dels notables locals.

Les transformacions socials i econòmiques liberals van remoure profundament la societat. De nou van aparéixer fenòmens de bandolerisme, els “roders”, associats a formes premodernes de contestació política. Figures mítiques com Marià Vaig seguir Calataiud, el Gatet d’Otos (1847-1852), eren venerats pels sectors llauradors perjudicats pel nou orde liberal.

Els càrrecs municipals estaven  copats per grans propietaris agrícoles, industrials o comerciants, (els notables locals o cacics), els únics grups socials que podien participar en les decisions polítiques i utilitzaven el municipi per al seu benefici personal (control de la fiscalitat) i crear xàrcies de dependència.

Alcaldes i regidors de la Pobla es van succeir al compàs dels canvis polítics i de la successió de governs liberals progressistes o moderats. La desamortització del clero regular dissenyada pel liberal progressista Mendizàbal va obligar a exclaustrar a la congregació dels Mínims (1835).

L'oligarquia agrària que venia forjant-se des de segles es va consolidar plenament al voltant de latifundis vitícoles encara que dividida políticament. Al setembre de 1868 (Revolució Gloriosa) era derrocada Isabel II per una àmplia coalició de liberals. José Damián Capsir i Federico Guarner, dos jóvens de famílies propietàries, van hissar la bandera republicana en el balcó de l'ajuntament de la Pobla.

Els sectors liberals que van dirigir la Gloriosa havien redactat una nova Constitució en 1869 que contemplava una monarquia liberal-radical (Amadeu I de Savoia, 1871-1873) i centralista però que no complia les esperances dipositades pels demòcrates i republicans.

La mobilització ciutadana no es va interrompre des de 1868. Capes populars se sumaven a l'oposició republicano-demócrata. Des del segle XVIII les quintes eren contemplades com una imposició governamental particularment odiada. En este context es van organitzar partides guerrilleres contràries a les crides a files. Al novembre de 1872 el guerriller republicà de Cocentaina “Palloc” ocupava Alcoi. Després d'abandonar-la va ser aconseguit en el Port de Salem per l'Exèrcit i la seua partida desfeta. 

 

CARLINS I REPUBLICANS 

EL FRACÀS DE DOS ALTERNATIVES.
El Carlisme. Una alternativa antiliberal.

Després de la mort de Ferran VII va esclatar la guerra civil entre els partidaris de Carles, germà de Fernando, que propugnava la continuïtat de l'absolutisme i els liberals que protegien els drets reials de la seua filla Isabel.

El carlisme més que una simple qüestió successora es va configurar com una ideologia antiliberal i oligàrquica però que comptava amb suports populars entre les capes dels llauradors més perjudicades per la legislació agrària liberal i sectors del clero regular.

En la Vall d’Albaida es van succeir els alçaments carlins. L’Olleria va ser una de les poblacions que més voluntaris suma a les partides que lluitaven contra els liberals.

Al juliol de 1836 la partida carlina del brigadier Quílez va recórrer els pobles de la comarca per a aprovisionar-se de queviures i exigir impostos. El 29 de juliol va ser rebutjat per les tropes isabelines en Benigànim, després d'això se refugià en Castelló de Rugat. Al novembre de 1837 els carlins entraven a  València. El 30 de març de 1840 l'exèrcit isabelí conquistava Morella, la capital del carlisme valencià amb el que la I Guerra Carlina arribava a la seua fi.

En la Pobla la causa carlina ja havia aconseguit seguidors que van ser detinguts i multats.

La segona resposta enfront del liberalisme respectable va ser el republicanisme federal entroncat amb els corrents liberal-democràtiques. Aspiraven a una república democràtica, federal i arreplegaven demandes populars com la supressió de les quintes (servici militar) o d'impostos indirectes que gravaven les economies dels més vaig deure'ls (per exemple els consums).  Al maig de 1869 representants de l'antiga Corona d'Aragó firmaven el Pacte de Tortosa per a constituir-se com una federació dins d'Espanya.

La I República.

Després d'abdicar Amadeu I, el Parlament amb majoria radical proclamava l'11 de febrer de 1873 la I República, una manera d'impedir el buit de poder. Però el nou règim no va poder consolidar-se, afectat per divisions internes entre els republicans (centralistes i federals), sublevacions cantonals i carlins. En definitiva, era massa radical per a la burgesia que havia protagonitzat la dissolució de l'Antic Règim.

Al juny de 1873 naixia la República Federal amb Pi i Margall com a primer president. En les ciutats industrials sobreeixien les idees de la I Internacional que superaven el radicalisme burgés de demòcrates i republicans. Una vaga de paperers en Cocentaina es va traslladar a Alcoi. El 7 de juliol de 1873 la vaga general alcoiana va evolucionar cap a una oberta revolució social amb la crema de l'ajuntament, l'assalt a domicilis particulars, l'assassinat de l'alcalde i de set guàrdies civils. Al setembre la Guàrdia Civil acabava amb la revolta per a començar una dura repressió. En altres ciutats esclataven moviments cantonalistes que proclamaven la independència.

Mentrestant, els carlins van aprofitar el caos per a donar principi a la II Guerra Carlina. Al febrer de 1873 saquejaven el Palomar i Atzeneta. Al març de 1874 cremaven el registre Civil de Benigànim i en la Pobla van cobrar “contribucions, van apallissar als liberals, van cremar el registre civil i es van emportar armes i moltes cavalleries”.

Després de Pi i Margall es van succeir en la presidència de la República, Salmerón i Emili Castelar. Al gener de 1874 el cop d'Estat de Pavia, general de la Guàrdia Civil, acabava amb la República Federal. Les èlits burgeses preparaven la restauració monàrquica. 

 

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA: 1875-1923

Els anys daurats de la gran propietat vitícola (1875-1910).

El pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va obrir les portes al retorn dels Borbó a la Corona en la figura d'Alfons XII. Cànoves del Castillo dissenya una nova constitució i un sistema polític basat en l'alternança pacífica entre liberals i conservadors fruit del caciquisme a nivell local i de la desmobilització de la societat espanyola. Era doncs un règim liberal però no democràtic en el que les oligarquies imposaven el seu domini.

La consolidació d'este model va suposar la fi del convuls període polític obert amb el triomf liberal agreujat entre 1868 i 1874. Els valors predominants eren els corresponents a la burgesia “respectable” com el manteniment de l'orde públic, la propietat privada, la moral pública catòlica. En les Ordenances Municipals de la Pobla (1881-1883) apareix en la seua plenitud l'imaginari de la burgesia de la Restauració.

Per a l'economia valenciana van ser anys de creixement. La revolució dels transports i dels mercats va ser aprofitada per la viticultura de la comarca (vi, alcohol) per a aconseguir beneficis extraordinaris afavorits per les dificultats de la vinya francesa i pels salaris de subsistència dels jornalers.

En la Pobla la gran propietat vitícola va aconseguir la seua major esplendor. Unes 12 famílies de clars traços aristocratizants  posseïen gran part del terme agrícola, la religiositat i el poder municipal gràcies al caciquisme. Les seues icones: les masies i cases de camp que jalonaven el terme. Al mig una classe mitjana exigua. Baix,  una gran massa de jornalers que vivia en els límits de la subsistència necessitada la caritat d'estes dotze famílies en els mals anys agrícoles, de l'emigració temporal a les comarques tarongeres i del servici domèstic.

A finals del segle XIX, des d'àmbits catòlics van nàixer iniciatives per a recompondre el bloc social dominant al voltant de la doctrina social de l'Església. Així va nàixer el Cercle Obrer Catòlic (1896) promogut per rectors i propietaris agrícoles que més tard cristal·litzaria en una Societat Agrícola (1906-1907).

L'elevada natalitat va impulsar el creixement demogràfic a pesar de les taxes de mortalitat infantil i d'epidèmies com el còlera ( un dels últims rebrots de la història espanyola1890)  que reflectien la desatenció pública cap a les infrastructures sanitàries.

El naixement del segle XX començava amb el regnat d'Alfons XIII (1902). La Pobla comptava ja amb 1.741 habitants que recordava als seus morts en la Guerra de Cuba l'únic progrés de la qual material havia consistit en una estació de ferrocarril de l'esbossa Xàtiva-Alcoi que enllaçava els productes de l'agre comarcal amb l'important port de Gandia (1890).

“Açò és pitjor que l’any deu”. La fil·loxera i les seues conseqüències. (1910-1923).

La invasió filoxèrica (un diminut insecte) va destrossar gran part de la vinya valenciana després d'anys de sequera. Milers de jornalers vallbaidins van emigrar a França o Sud-amèrica (Argentina). Els grans propietaris no van poder fer front a la repoblació amb vinyes americanes. Van optar per diferent camins: invertir en altres sectors (electricitat, tèxtil) o convertir-se en rendistes donant les seues terres en parceria.

La fil·loxera i la política d'herències familiars van fraccionar les grans heretats. Els jornalers no sols tornaven amb els seus estalvis que els permetia comprar xicotetes parcel·les sinó també amb noves idees: el socialisme. En ple auge del sindicalisme socialista llaurador valencià naixia en 1918 la Societat Obrera. L'hegemonia ideològica dels terratinents també s'esquerdava.

La fil·loxera, culminació de la crisi agrícola finisecular, va afonar el poderós edifici de la gran propietat. 

 

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

(1923-1930)

Des de la pèrdua de les colònies d'Ultramar (1898) l'encotillat sistema de la Restauració no podia contindre els efectes de la lenta industrialització (1875-1900) ni de la difusió gradual (sempre semi-clandestina) d'ideologies alternatives com el republicanisme, el socialisme o l'anarquisme.

Ja en 1909 la contestació popular a la Guerra del Marroc havia ocasionat la Setmana Tràgica de Barcelona i una vaga general a Alcoi que va acabar amb la seua ocupació militar. L'Exèrcit Espanyol del Marroc es nodria de jornalers i obrers, els que no podien pagar l'exacció en metàl·lic que els salvava del servici militar. En 1911 el malestar va rebrotar per la propaganda anarquista culminant amb els Successos de Cullera en què la ciutat va ser ocupada pels jornalers després d'assassinar a un jutge i un algutzir. En 1917 novament es declarava una vaga general revolucionària.

Privats els dos partits del torn, el liberal i el moderat, de la unitat del segle XIX, les crisis polítiques se succeïen. L'agitació contra la Guerra del Marroc i la guerra a Barcelona entre pistolers anarquistes i patronals va acabar amb el cop d'Estat de Miguel Cosí de Rivera (13 de setembre de 1923) acceptat per Alfons XIII. Teòricament Cosí de Rivera era una solució transitòria per a acabar amb els problemes del país com el caciquisme, les vagues o El Marroc.

Admirador de Mussolini, el dictador va crear un partit únic, la Unió Patriòtica, que havia de nodrir-se de persones alienes als pactes de la “vella política” caciquil. La seua política laboral va consistir a implantar una legislació que establira el consens entre la patronal i la Unió General de Treballadors (UGT) per a negociar convenis col·lectius.

Respecte a les nacionalitats va ser clarament centralista. L'innocu valencianisme polític va ser perseguit. Les seues pretensions de regeneració social van quedar reduïdes al no-res.

En la Pobla l'alcaldia la va ostentar un propietari carlí, Ladislao Soriano. En el seu mandat es va aconseguir l’abastament d'aigües potables al mateix temps que un cert acostament a la Societat Obrera.

La Dictablanda (1930-abril de 1931)

Els problemes econòmics i el lliscament cap a actituds fortament dictatorials, molt contestades pels estudiants, van provocar la dimissió de Cosí de Rivera (30 de gener de 1930).

Ara es tractava de tornar a les coordenades anteriors a 1929 amb la convocatòria d'eleccions municipals i parlamentàries.

El primer successor, el general Dámaso Berenguer, fracassa en el seu propòsit. Va haver de fer front a una mobilització obrera i republicana en demanda de democràcia. Així la vaga general de desembre de 1930 va tindre un gran seguiment en tot el País Valencià.

En Jaca, la sublevació d'un destacament militar va acabar amb l'afusellament dels capitans republicans Galán i García Hernández.

El segon successor, l'almirall Aznar, va convocar eleccions municipals per al dia 12 d'abril de 1931. Per a estos comicis es va forjar una aliança entre republicans de tota classe i socialistes. A València entre el Partit d'Unió Republicà Autonomista (PURA) hereu del reformisme polític i anticlericalisme dels seus fundador Vicente Blasco Ibáñez; el Partit Socialista i altres partits republicans. Els monàrquics confiaven en la victòria amb l'ajuda del caciquisme, les coaccions sobre els votants i l'article 29 de la Llei Electoral que contemplava l'elecció automàtica d'una candidatura si no tenia oposició.

El 12 d'abril en gran part de les capitals de província la victòria va ser republicana. En el País Valencià el triomf va ser republicà en les tres capitals de província, ciutats mitjanes i molts pobles. També en la Vall d’Albaida. Alfons XIII abandonava Espanya. El 14 d'abril naixia la II República Espanyola.

La densa mobilització havia ocasionat que el caciquil article 29 servira perquè en la Pobla del Duc, Quatretonda i Llutxent les aliances republicà-socialistes no necessitaren ni  tan sols eleccions. El poeta valencianista Lluís Guarner hissava la bandera tricolor en el balcó de l'Ajuntament de la Pobla. El propietari agrícola republicà Honorio Jornet, amb el vot de la resta de candidatura (tots socialistes), era elegit el primer alcalde democràtic. La República arribava amb grans manifestacions d'alegria per tot el país. 

 

LA REPÚBLICA (1931-1936)

Al juny de 1931 es proclamava la constitució republicana que establia la separació Església-Estat, el divorci, el sufragi femení, un embrió de l'Estat del Benestar i d'un Estat de les Autonomies.

Entre juny de 1931 i novembre de 1933 (bienni transformador) va governar una coalició de republicans d'esquerra i socialistes liderats per Manuel Azaña que va intentar reformar l'Exèrcit, la propietat desigual de la terra (Llei de Reforma Agrària), establir un marc laboral basat en la negociació col·lectiva favorable als jornalers i arrendataris i impulsar l'educació (construcció de 7.000 escoles). Una àmplia campanya de mítings va anunciar per la geografia valenciana el desig d'un Estatut d'Autonomia.

Al novembre de 1933 les noves eleccions van donar la majoria al Partit Republicà Radical d’Alexandre Lerroux i a la dreta social-catòlica (la CEDISCA de Gil Robles) que a València responia al nom de Dreta Regional Valenciana de Lluís Lucia.

L'esquerra, suggestionada per l'ascens del feixisme a Europa, estava convençuda que si la dreta no republicana arribava al poder instauraria el feixisme (cas d'Àustria). Açò va succeir el 4 d'octubre de 1934. La resposta va ser una vaga general fracassada que a Astúries es va convertir en revolució i a Catalunya en la proclamació de l'Estat Català dins d'una República federal. La repressió posterior emplena els presons de presos polítics (30.000) i va substituir els ajuntaments socialistes com el de la Pobla, Castelló de Rugat, Quatretonda o Aielo de Malferit per altres dretans.

Els escàndols de corrupció (“Straperlo”, Nombela i Tayà) van forçar la dimissió de Lerroux. Es van convocar eleccions generals per al dia 16 de febrer de 1936.

El Front Popular. (febrer-juliol 1936)

El 15 de gener de 1936 es formalitzava el pacte denominat “Front Popular” inspirat en l'exemple francés firmat per l'esquerra republicana, socialistes i ugetistes, comunistes, Partit Sindicalista, trotskistes i valencianistes d'esquerra. El seu programa consistia en el retorn a les reformes del primer bienni. La dreta catòlica va pactar amb els carlins i l'extrema dreta monàrquica.

Les eleccions van ser les més netes de tota la República. El Front Popular va obtindre la majoria absoluta. En el País Valencià també va triomfar per escàs número de vots. La Pobla es va enquadrar, igual que durant tota la República, en la zona esquerrà de la Vall d’Albaida, comarca en què va guanyar la dreta. L'ajuntament elegit a l'abril de 1931 va tornar al poder municipal.

El 18 de juliol de 1936, a Melilla, una sublevació militar auxiliada per la dreta catòlica, carlins i falangistes intentava derrocar el legítim govern del Front Popular. El seu fracàs es va convertir en una llarga guerra civil.

En el trienni republicà les zones rurals van accedir per primera vegada a la difusió d'idees i propaganda política de les ciutats. La República havia suposat un marc de democràcia, la primera de la història espanyola, en la que van aflorar totes les tensions socials i culturals que venien arrossegant-se des de principis de segle. Els problemes socials en un context internacional de crisi econòmica fruit de les profundes desigualtats no van trobar una via pacifica de resolució. 

 

LA GUERRA CIVIL(1936-1939)

En la zona lleial a la República van desaparéixer entre juliol i novembre de 1936 els ressorts propis d'un Estat (administració, orde públic). En pobles i ciutats sindicats i partits d'esquerra van crear comités que van prendre la responsabilitat de defendre's dels dretans locals a través dels milicians, organitzar les milícies que acudien als fronts però al mateix temps van deslligar una profunda revolució social que va transformar les estructures de propietat (col·lectivitzacions, confiscacions) i la direcció de les polítiques municipals.

Entre agost i novembre la rereguarda republicana va assistir a una explosió de violència política, van aflorar els odis polítics i socials larvats durant dècades, però també les venjances personals o familiars. El resultat va ser entre 35.000 i 50.000 assassinats de propietaris agrícoles, industrials, afiliats a la dreta o a Falange. L'anticlericalisme va prendre la seua faceta més violenta amb destruccions d'edificis religiosos, atacs iconoclastes (imatges, altars…) però principalment l'assassinat de 6.832 religiosos.

Ni els ajuntaments ni els comités van tindre participació en els crims. Les morts eren portades a terme per partides de milicians que no responien a cap criteri preestablit, que no obeïen a cap poder mentre els líders republicans, socialistes i anarquistes reclamaven la fi de la violència.

L'1 d'octubre de 1936, el general sublevat Francisco Franco s'autoproclamava “Cabdill” i assumia la “Direcció de l'Estat” i “el commandament suprem de les forces armades”.

El 6 de novembre de 1936 el govern republicà fugia d'un Madrid assetjat pels tropes franquistes i es refugiava a València que es convertia d'esta manera en la capital de la República. El govern del socialista Llarg Caballero (socialistes, comunistes i anarquistes) va començar lentament a legalitzar les confiscacions de terres i indústries i a restaurar el govern republicà.

D'esta manera van començar a reduir-se els assassinats que cessarien a finals de 1936, excepte casos excepcionals lligats a la conjuntura bèl·lica (bombardejos). Al gener de 1937 s'ordenava la desaparició dels comités de partits i sindicats substituïts per Comités Municipals més moderats.

El segon any de la guerra els dos bàndols van unificar les seues forces polítiques. En la zona republicana es formava el govern Negrín amb forta influència comunista. Els seus objectius eren guanyar la guerra i per a això van atacar frontalment les realitzacions de la revolució dels primers mesos. En la zona franquista naixia Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS, unificació de Falange (feixisme), carlins i la resta de partits dretans.

1938  seria un any de crisi per a la zona republicana. La successió de derrotes militars, els creixents problemes d’abastament incrementats per les onades de refugiats que fugien de les zones de guerra, les dissensions polítiques i els bombardejos van afectar a la moral dels combatents i a la seua qualitat de vida.

El 15 d'abril de 1938 l'exèrcit franquista arribava al Mediterrani (Vinaròs) i dirigia les seues forces cap a València. L'última refeta de l'Exèrcit Popular de la República va ser la batalla de l'Ebre (25 de juliol-16 de novembre) que no va aconseguir els seus objectius militars.

El 26 de gener de 1939 Barcelona era conquistada. Entre el 29 i el 30 de març les tropes franquistes prenien successivament la província de València. Al mig d'escenes de pànic i suïcidis, els ports de Gandia i Alacant acollien als últims republicans que van poder escapar.

En la Pobla la revolució social va estar encapçalada per socialistes i per una minoria de jovençans anarquistes. Els mitjans llauradors dretans i els socialistes van crear la cooperativa “La Senyera” associada a la Federació Provincial Llauradora (comunista). A pesar dels problemes pressupostaris, es van projectar escoles i es tracte de resoldre el dèficit crònic d'aigua. Es va establir un destacament de l'Exèrcit de l'Aire que guardava l'aeròdrom militar construït en el pla de Micena. S'han conservat dos refugis antiaeris en el Pla de Micena i en la Casa Alta. 

 

LA DICTADURA FRANQUISTA

L'autarquia: 1939-1959

El bàndol victoriós va perseguir sense contemplacions als vençuts, a la seua idees democràtiques o revolucionàries. Centenars de milers d'afusellats o empresonats en camps de concentració i presons, depurats professionalment (mestres, funcionaris), mig milió d'exiliats. Almenys 20.000 van trobar la mort en els camps de concentració nazis, entre ells 9 vallbaidins a Mauthausen. La moral catòlica més integrista es va apoderar del país.

Es va instaurar una dictadura militar que fins a 1945 va tindre grans afinitats amb el feixisme alemany i italià. Es van perseguir les cultures no castellanes, encara que amb la valenciana va ser més permissiva ja que durant la República la defensa de la llengua i de l'Estatut havia recaigut principalment en la Dreta Regional Valenciana.

L'autarquia va ser el model econòmic elegit. Es buscava que el país desenvolupara la seua economia amb les matèries primeres i els sectors industrials espanyols restringint les importacions. Per a això es va establir l'intervencionisme estatal sobre el conjunt de l'economia i el racionament alimentari.

Va ser un fracàs absolut a causa de la inoperància de la burocràcia i a la corrupció (l'estraperlo) amb el resultat d'un augment considerable de la misèria, malalties i el fam en algunes zones de l'Estat. Els habitants de la ciutat tornaven als seus pobles on podien subsistir en millors condicions que en les ciutats. Espanya va ser l'únic país europeu en el que va augmentar la població rural del segle XX.

L'amistat amb les potències feixistes va impossibilitar que, com havia succeït durant la I Guerra Mundial, Espanya s'enriquira aprovisionant als països en guerra. La derrota feixista (1945) va provocar el bloqueig internacional sobre la dictadura franquista que va agreujar encara més els baixos nivells de vida dels espanyols.

Per als vençuts era l'oportunitat per a restaurar la democràcia. Milers d'esquerrans lluitaven en guerrilles en les muntanyes (els maqui) esperant una intervenció de les nacions democràtiques.

La guerra freda entre Estats Units i la Unió Soviètica va salvar a la dictadura. Quan pitjor era la situació econòmica, els Estats Units van reconéixer al règim de Franco i li van facilitar matèries primeres energètiques i crèdits a canvi de l'establiment de bases americanes. Era la fi del bloqueig. En 1952 se suprimien la cartilles de racionament.

Per a l'agricultura valenciana d'exportació van ser uns anys difícils. raïm de taula i el meló tendral de la Pobla, tancades els seus vies de comerç exterior, van minvar els seus hectàrees a favor de l'agricultura cerealística de secà, menys rendible i sotmesa a les carències de fertilitzants. Entre 1939 i 1943 es fundava la Cooperativa Vitivínicola. 

 

EL DESENVOLUPAMENT

1960-1975

La dècada dels seixanta va invertir la precària realitat de l'economia espanyola. El retrocés del falangisme i del carlisme a favor dels tecnòcrates de l'Opus Dei va obrir l'economia espanyola a la resta del capitalisme mundial a través dels Plans d'Estabilització.

Van arribar els turistes carregats de divises, milions d'espanyols es van vore obligats a emigrar a Europa a la recerca de millors condicions laborals, milions de llauradors van abandonar els seus pobles per a engrossir els sectors de la construcció i dels servicis de les ciutats i de la costa.

L'agricultura poblatana desenrotllament els seus millors anys. Va ser un model de creixement agrari basat en la producció de raïm de taula de la varietat rosetti dedicades a l'exportació que inclòs va atraure immigrants. El cens d'habitants va passar de 1.955 habitants en 1940 a 2.333 en 1960.

La puixança econòmica del poble va donar lloc a un creixement urbanístic i una remodelació de les infrastructures viàries que va convertir la Pobla en un nucli urbà plenament modern encara que a costa de la destrucció del patrimoni històric.

En estos anys l'oposició democràtica va ser guanyant gradualment espais propis com el nou sindicalisme de Comissions Obreres i d'UGT o la Universitat.

El 4 d'abril de 1973 Luis Carrero Blanc era nomenat president del govern. El seu assassinat per un comandament d'ETA el 20 de desembre deixava al franquisme dur sense el seu home fort. La contestació antifranquista creixia com els bolets.

El 20 de novembre de 1975 moria Franco. El nét d'Alfons XIII, Juan Carles de Borbó havia sigut designat per Franco com el seu successor.

Després de ser proclamat per les Corts franquistes rei d'Espanya com Joan Carles I finalitzava una llarga dictadura que havia perpetuat la factura social de la guerra civil durant 40 anys. 

 

LA DEMOCRACIA

El procés de transició cap a la democràcia va ser llarg i ple d'obstacles.

L'oposició democràtica, organitzada des d'abril de 1976 en Coordinació Democràtica, pressionava des de baix. El 7 de juliol de 1976 el franquista oberturista Adolfo Suárez formava el seu primer govern. Lúcidament era conscient de la impossibilitat de mantindre un franquisme sense Franco.

La societat espanyola demandava un canvi de rumb cap a una democràcia reformista patentitzat en el Referèndum sobre la Reforma Política (15-12-1975) aprovat amb un 73,19% de sufragis afirmatius.

La transició es va fer dia a dia. Les decisions polítiques d'Adolfo Suárez estaven determinades pels moviments dels franquistes intransigents (el “búnker”), els oberturistes i els demòcrates. El 10 d'abril es legalitzava el Partit Comunista a pesar de les pressions de la cúpula de l'Exèrcit.

El 15 d'abril de 1977 se celebraven les primeres eleccions democràtiques des de la República. Els espanyols van optar per l'espai de centre del partit presidit per Adolfo Suárez, la Unió de Centre Democràtic.

El 6 de desembre de 1978 el referèndum sobre la Constitució donava una ampli suport del 87,87%. El poble votava una Constitució democràtica. Finalitzava la divisió entre vençuts i vencedors. Continuava el pitjor llegat del franquisme: el terrorisme etarra.

L'Espanya democràtica es configurava com una Espanya de les Autonomies. El 29 de setembre de 1976 es restablia la Generalitat catalana.

LLes divisions internes de la UCD van fer dimitir a Adolfo Suárez. En la presa dd'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo (UCD) una part de l'Exèrcit intentava un cop d'estat (23-2-1981) ,encara rodejat de penombres, que es truncava al dia següent.

En les eleccions legislatives del 28 d'octubre de 1982 el Partit Socialista obté la majoria absoluta. Felipe González és elegit president del Govern. Després d'un partit de centre, prenia les regnes del país, pacíficament, un partit d'esquerra. La transició havia acabat. 

 

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30